Veure el peu pla d’un nen i preocupar-se és un clàssic de pares. La bona notícia per davant: gairebé tots els nens petits tenen el peu pla, i en la gran majoria l’arc apareix sol amb el creixement. La pregunta correcta no és “té el peu pla?”, sinó “és dels que es corregeixen sols o dels que cal mirar?”.
A més, és important no valorar només la petjada que deixa el peu. La forma pot semblar molt plana quan està dret i, en canvi, la mobilitat, la marxa i la capacitat de posar-se de puntetes poden ser perfectament normals. El que ens orienta és combinar aparença, flexibilitat i símptomes.
Aquí tens les edats orientatives, la prova casolana i els senyals que sí que justifiquen una visita.
Per què gairebé tots els nens tenen el peu pla
Fins als 3-4 anys, la planta del peu infantil té un coixinet de greix que omple l’arc, i la musculatura i els lligaments encara estan madurant. El resultat és una petjada plana completament normal.
Amb la marxa, el joc i el creixement, l’arc es va aixecant de manera progressiva. La referència habitual: entre els 6 i els 8 anys l’arc hauria d’estar raonablement definit, com recull la fitxa de MedlinePlus sobre el peu pla. Per ampliar amb una font independent, consulta lesions i trastorns del peu (MedlinePlus).
Aquesta evolució no és idèntica en tots els nens. La constitució familiar, la laxitud dels lligaments i el ritme de creixement poden fer que l’arc aparegui abans o més tard. Per això una fotografia puntual o una petjada aïllada no permet predir com serà el peu d’aquí a uns anys.
Durant el dia, també és normal que l’aspecte canviï. Després de córrer, saltar o estar molta estona dret, el peu pot semblar més aplanat per la fatiga. Si recupera la forma en repòs i el nen continua fent vida normal, això acostuma a tenir poca rellevància clínica.
La prova de puntetes (fes-la a casa)
Demana al teu fill que es posi de puntetes descalç, mirant-lo des de darrere. Si en elevar-se l’arc apareix i el taló bascula lleugerament cap endins, ets davant d’un peu pla flexible: el benigne, el que acompanya el creixement.
Segona variant: amb el nen assegut i el peu penjant, mira si l’arc es dibuixa sol. Si l’arc apareix sense càrrega i desapareix en posar-se dret, mateix diagnòstic tranquil·litzador.
Fes la prova en un moment en què el nen estigui relaxat i no just després d’una activitat intensa. No cal forçar el moviment ni demanar-li que aguanti si li resulta incòmode. Observa els dos peus i compara’ls, perquè la simetria també ens dona informació.
El que no ha de passar: que l’arc no aparegui ni de puntetes ni assegut (peu pla rígid) o que posar-se de puntetes li faci mal. Això no és “cosa de l’edat” i mereix valoració aviat.
Els senyals que sí que justifiquen visita
Més que la forma del peu, mira la funció. Consulta si el teu fill es queixa de dolor a peus, turmells o genolls amb l’activitat; si demana braços de seguida o es cansa molt abans que altres nens de la seva edat; si ensopega o es torça els turmells amb una freqüència cridanera; o si el calçat se li deforma sempre igual, amb el contrafort vençut cap endins.
Igualment, mereix visita el peu pla clarament asimètric —un peu molt més pla que l’altre— i el que persisteix pla passats els 7-8 anys, encara que no faci mal: és el moment de comprovar que tot va per bon camí, com expliquem a la fitxa de peu pla infantil.
Cal avançar la consulta si el dolor apareix també en repòs o a la nit, si hi ha inflor, rigidesa marcada, una zona molt sensible al tacte o una limitació clara per córrer i jugar. Un peu que es torna pla de manera sobtada, especialment després d’un cop o associat a dolor, no s’ha d’interpretar com el típic peu pla del creixement.
En explicar el problema, ajuda descriure quan apareix el dolor, quina activitat el desencadena i si millora amb el descans. Portar les sabates que utilitza habitualment també pot ser útil: el desgast pot aportar informació, tot i que per si sol no fa el diagnòstic.
Què fem a la valoració infantil
Res d’aparatós, i als nens els sol semblar un joc: exploració de la mobilitat, la prova de puntetes ben feta, i un cop d’ull a com camina i corre. Si cal objectivar, l’estudi de la trepitjada amb plataforma de pressions mostra en pantalla com carrega cada zona del peu.
A la consulta, valorem també la mobilitat del turmell, la flexibilitat del peu, la força i la coordinació. No és el mateix un nen que camina amb el peu una mica cap endins però corre i juga sense molèsties que un altre que limita l’activitat o compensa amb genolls i malucs.
Amb això separem els tres escenaris: peu pla flexible normal (seguiment i a jugar), peu pla flexible simptomàtic (exercicis i, si convé, plantilles), i l’infreqüent peu pla rígid, que demana estudi més a fons.
No tots els casos necessiten proves d’imatge. Les radiografies es reserven per a situacions concretes, com ara rigidesa, dolor persistent, deformitat important o dubtes sobre l’estructura òssia. La decisió depèn de l’exploració i de l’evolució, no només de l’aspecte visual.
El que NO cal fer
Convé dir-ho igual de clar que l’anterior. No calen les botes ortopèdiques rígides de fa quaranta anys: l’evidència no les avala i el peu infantil necessita moure’s, no anar enguixat. Tampoc les “sabates correctores” de sola dura: el calçat infantil ideal és flexible, lleuger i amb espai per als dits.
Quan triïs sabates, comprova que els dits es puguin moure i que el taló quedi subjecte sense estrènyer. La sola hauria de permetre la flexió a la zona dels dits, i la sabata no hauria de necessitar un període llarg d’adaptació dolorosa. No cal comprar-les amb molt marge ni intentar modificar la marxa amb models incòmodes.
Ara bé, no cal restringir l’esport a un nen amb peu pla flexible sense símptomes. Al contrari: córrer, saltar i enfilar-se és el millor gimnàs de l’arc. I les activitats descalces sobre superfícies irregulars —sorra, gespa, matalassos— són entrenament gratuït de la musculatura del peu.
La progressió ha de ser gradual si el nen comença una activitat nova o augmenta molt els entrenaments. Un dolor que es repeteix no s’ha de normalitzar atribuint-lo automàticament al peu pla: també pot relacionar-se amb sobrecàrrega, calçat inadequat o una altra causa que cal explorar.
I no, no cal repetir radiografies “per vigilar” un peu pla flexible que va bé. L’exploració funcional i, si de cas, la plataforma de pressions donen la informació sense radiar ningú.
El peu pla que arriba a l’adolescència
Menció a part per al que persisteix: l’adolescent amb peu pla que comença a competir en esport, guanya pes i hores d’entrenament, i comença a notar molèsties a peus, turmells o genolls. És el perfil on el peu pla deixa de ser una troballa i comença a ser un factor.
En aquesta etapa l’estudi de la trepitjada complet té tot el sentit: la trepitjada ja és gairebé la definitiva i es pot treballar amb exercicis de força del peu i, si hi ha símptomes, amb plantilles esportives que acompanyin la seva activitat real.
Els exercicis poden incloure treball de la musculatura intrínseca del peu, control del turmell i de la cama, i tasques d’equilibri. No es tracta d’aconseguir una forma perfecta ni de fer sessions llargues, sinó de millorar el control i tolerar millor les càrregues. El programa s’ha d’adaptar a l’edat, l’esport i la causa de les molèsties.
La idea que ens agrada deixar als pares: el peu pla no és una sentència, és un tret a vigilar. La majoria de nens el deixen enrere sols; als que no, avui se’ls pot acompanyar molt bé.
Plantilles sí, plantilles no
Ni el “tots els nens amb peu pla necessiten plantilles” de fa dècades, ni el “mai no serveixen de res” de la reacció contrària. El criteri actual és funcional: plantilles quan hi ha símptomes —dolor, cansament, marxa alterada, desgast anòmal— i no com a decoració d’un peu pla flexible feliç.
Quan s’indiquen, en nens es revisen amb el creixement: el peu canvia de talla i de forma, i la plantilla ha d’acompanyar aquest procés, no quedar-se petita al calaix.
Una plantilla no hauria de provocar dolor ni substituir una sabata adequada. Els primers dies convé observar com la tolera el nen i comunicar qualsevol molèstia persistent, pressió o ferida. En alguns casos l’objectiu és reduir la càrrega d’una zona concreta; en d’altres, facilitar una activitat esportiva o donar confort durant una etapa de sobrecàrrega.
Dubtes amb el peu del teu fill? Una valoració curta us treu de la incertesa: o confirmem que tot és evolució normal —el resultat més freqüent— o agafem a temps el que calgui vigilar. En tots dos casos, sortiu amb resposta.
