Malaltia de Köhler

En resum: la malaltia de Köhler és una afectació de l’os navicular, habitual en nens, que provoca dolor al mig peu i sol tenir molt bon pronòstic. L’acompanyem amb descàrrega i seguiment fins que l’os es normalitza. A Martorell, Barcelona (Teknon) i Igualada.

La malaltia de Köhler és una osteocondrosi del navicular: l’os perd temporalment irrigació, es densifica i fa mal mentre es reorganitza. Passa sobretot en la infància i, amb paciència, l’os acaba recuperant la seva forma i la seva funció.

El navicular és un os petit situat a la part interna del mig peu, entre el turmell i els ossos que formen l’avantpeu. Té un paper important en l’arc del peu i en la transmissió de les càrregues quan caminem. Durant una etapa de creixement, la seva irrigació pot ser especialment vulnerable. Quan això passa, l’os pot patir canvis temporals que provoquen dolor i dificultat per carregar el pes.

No és una infecció ni acostuma a ser conseqüència d’un cop concret. De vegades apareix després d’un període d’activitat física o d’una sobrecàrrega, però no sempre hi ha un desencadenant clar. El fet que un nen tingui els peus plans o una manera particular de caminar no permet, per si sol, establir-ne el diagnòstic. Cal valorar el conjunt de símptomes i l’exploració.

Quins símptomes pot donar

El símptoma més habitual és el dolor a la part interna del mig peu, sobretot quan el nen camina, corre o salta. Pot començar de manera gradual i empitjorar amb l’activitat. Alguns nens caminen coixos, eviten recolzar el peu afectat o deixen de participar en jocs i esports que abans feien amb normalitat.

També hi pot haver sensibilitat quan pressionem la zona del navicular i una certa inflor. En general, no és habitual que hi hagi una deformitat molt visible ni símptomes generals. Si el dolor és intens, apareix després d’un traumatisme important, hi ha febre, enrogiment marcat o el nen no pot recolzar el peu, convé fer una valoració mèdica sense esperar.

La malaltia acostuma a afectar un sol peu, encara que això no és una regla absoluta. El dolor pot confondre’s amb una torçada, una sobrecàrrega, una fractura per estrès o altres causes de dolor al mig peu. Per això, sobretot si persisteix o limita l’activitat, és preferible no atribuir-lo simplement al creixement.

Com la diagnostiquem

A la consulta t’escoltem i preguntem quan va començar el dolor, quines activitats el provoquen i si hi ha hagut un cop. Després observem la manera de caminar i de recolzar el peu, revisem el moviment del turmell i del peu i localitzem amb precisió la zona dolorosa. També comparem els dos peus i valorem si hi ha inflamació, rigidesa o alteracions de l’eix.

La radiografia és sovint la prova principal. Pot mostrar que el navicular és més dens, més aplanat o irregular durant la fase activa del procés. Aquests canvis s’han d’interpretar tenint en compte l’edat i l’exploració, perquè una imatge per si sola no explica sempre la intensitat del dolor.

Segons el cas, podem completar la valoració amb una ecografia, especialment per examinar parts toves i descartar altres fonts de dolor. També pot ser útil un estudi de la trepitjada quan volem entendre com es distribueixen les càrregues o si hi ha una alteració funcional que contribueix a la sobrecàrrega. No totes les proves són necessàries en tots els nens.

Com l’acompanyem

L’objectiu no és “curar” un os que ja tendeix a recuperar-se sol, sinó fer portable el dolor i evitar que el nen deixi de moure’s. Una descàrrega adequada —sovint unes plantilles a mida— i el seguiment de l’evolució solen ser suficients. En l’adult, si el que sospitem és una malaltia de Freiberg a l’avantpeu, l’abordatge canvia i te’l detallem a la visita.

El primer pas sol ser reduir temporalment les activitats que provoquen dolor: córrer, saltar o practicar esports d’impacte. No cal immobilitzar tots els casos. Busquem que el nen mantingui una activitat còmoda, sense forçar el peu ni convertir el dolor en una prova de resistència.

El calçat també importa. Ha de subjectar bé el peu, tenir una sola estable i permetre que els dits es moguin. En alguns casos, una plantilla pot ajudar a repartir millor les càrregues i disminuir la pressió sobre el navicular. La seva indicació depèn de l’exploració i de la manera de caminar; no totes les plantilles serveixen per al mateix objectiu.

Si el dolor és més intens o caminar resulta difícil, podem valorar una immobilització temporal amb una bota o un altre sistema de descàrrega. Aquesta decisió es pren individualment, segons els símptomes, la sensibilitat de la zona i l’evolució. Qualsevol mesura ha de permetre revisar el nen i comprovar que el dolor millora.

El seguiment serveix per controlar els símptomes, adaptar la descàrrega i confirmar que l’os evoluciona com esperem. Les imatges poden continuar mostrant canvis mentre el nen ja es troba millor; per això valorem sempre la clínica juntament amb les proves. La recuperació és progressiva i no convé accelerar el retorn a l’impacte si encara hi ha dolor.

La cirurgia és excepcional en la malaltia de Köhler infantil. Si el dolor no segueix l’evolució esperada, si les proves no encaixen amb el diagnòstic o si apareixen altres signes, revisem el cas i descartem causes diferents. En adults, el dolor al navicular o a l’avantpeu pot tenir altres orígens i pot requerir un estudi i un tractament específics.

Consulta’ns si el dolor dura, es repeteix, altera la manera de caminar o impedeix fer vida normal. Una valoració precoç permet confirmar què està passant, tranquilitzar la família i escollir la descàrrega més adequada sense limitar el nen més del necessari.