Peu buit (peu cavat)

En resum: el peu buit és l’arc massa alt: el pes es concentra al taló i al coixinet en lloc de repartir-se, i d’aquí venen les durícies, les sobrecàrregues i la tendència als esquinços. Amb estudi de la trepitjada i plantilles personalitzades es descarrega i es controla bé.

El peu buit (o cavat) passa més desapercebut que el peu pla, però dona tantes molèsties o més: com que el mig peu gairebé no toca a terra, tota la feina la fan el taló i l’avantpeu, que acaben protestant.

El tractament no busca “abaixar el pont”, sinó repartir millor el suport. Una plantilla ben dissenyada a partir de l’estudi de la trepitjada sol canviar radicalment la comoditat en caminar i fer esport.

Peu buit i esport

El peu buit sol ser un peu rígid, i això a l’esport es nota. Un peu flexible s’adapta al terreny i reparteix l’impacte de cada gambada; el peu buit, en canvi, absorbeix pitjor i concentra la feina al taló i al coixinet. Per això qui corre o salta amb un peu buit acumula sobrecàrregues amb més facilitat: dolor al taló, al coixinet o al tendó d’Aquil·les.

A més, el taló tendeix a anar cap a dins, i en terrenys irregulars això es tradueix en més risc d’esquinços de turmell de repetició.

Res d’això vol dir que amb un peu buit no es pugui fer esport — al contrari. Vol dir que convé preparar-lo: calçat amb bon esmorteïment, plantilles pensades per a l’esport concret i una revisió de la tècnica i les càrregues. És el plantejament habitual de la podologia esportiva, amb l’estudi de la trepitjada com a punt de partida.

Un peu que sobrecarrega el coixinet i els dits

Com que el mig peu gairebé no toca a terra, l’avantpeu assumeix més pressió de la que li tocaria. Amb el temps, això pot derivar en dolor sota el coixinet — la metatarsàlgia — i en durícies que reapareixen sempre als mateixos punts.

Els dits també en paguen les conseqüències: en el peu buit és freqüent que es vagin doblegant en forma de dits en urpa, cosa que afegeix el frec amb la sabata al problema de pressió. Per això, quan valorem un peu buit, mirem sempre el conjunt: taló, coixinet, dits i turmell. Tractar només una peça sol ser insuficient.

Per què de vegades demanem una valoració més àmplia

En la gran majoria de casos, el peu buit és simplement la forma del peu, sovint compartida amb algú més de la família, i es gestiona bé amb mesures senzilles. Ara bé, hi ha una situació que mereix més atenció: quan el peu buit apareix de nou en edat adulta o progressa de pressa.

En aquests casos convé descartar que hi hagi una causa neurològica o muscular al darrere, i per això podem demanar proves addicionals o coordinar-nos amb altres especialistes. No és l’escenari habitual, però que formi part de la valoració és precisament el que permet estar tranquils.