Lesions tendinoses (tendinosi i ruptures)

En resum: quan un tendó del peu o el turmell es sobrecarrega, pot irritar-se, perdre qualitat i degenerar-se (tendinosi), o patir una ruptura parcial. El dolor pot allargar-se i limitar la marxa, l’esport o activitats quotidianes. No sempre és una evolució inevitable d’una tendinitis: sovint hi intervenen la sobrecàrrega, la forma de trepitjar, una lesió prèvia o canvis en l’estructura del peu.

Al peu i al turmell, els tendons que més freqüentment es veuen afectats són el tibial posterior, situat a la part interna, i els peroneals, a la part externa. També poden lesionar-se altres tendons, com l’Aquil·les o els tendons extensors i flexors dels dits. El tractament depèn del tendó afectat, de l’abast de la lesió i de les necessitats de cada persona. A Martorell, Barcelona (Teknon) i Igualada, estudiem cada cas de manera individual.

Els símptomes poden aparèixer de forma progressiva o després d’un gest concret. El més habitual és un dolor localitzat que augmenta en caminar, pujar escales, córrer o mantenir-se dret molta estona. També pot haver-hi sensibilitat en pressionar la zona, inflor, rigidesa al matí o sensació de debilitat. En una ruptura parcial, algunes persones noten un canvi sobtat, però no sempre hi ha un soroll o un traumatisme clar.

En el cas del tendó tibial posterior, el dolor acostuma a situar-se darrere del turmell i a la part interna del peu. Amb el temps, pot dificultar sostenir l’arc plantar o posar-se de puntetes. Les lesions dels tendons peroneals solen donar molèsties a la part externa del turmell, especialment en terrenys irregulars o durant activitats que exigeixen estabilitat. Aquests signes no permeten confirmar el diagnòstic per si sols.

Com les diagnostiquem i tractem

La clau és veure el tendó, no endevinar-lo. L’ecografia d’alta resolució ens el mostra en moviment a la mateixa consulta: permet valorar-ne el gruix, l’estructura, la resposta durant determinats moviments i la possible existència d’una tendinosi, una inflamació associada o una ruptura parcial (split). També ajuda a comparar la zona afectada amb el costat contrari quan és necessari.

La visita comença amb una conversa sobre l’inici del dolor, les activitats que el provoquen, lesions anteriors i possibles malalties o factors que influeixen en la recuperació. Després fem una exploració física: observem la manera de caminar, la mobilitat del peu i el turmell, la força i la localització exacta del dolor. Segons el cas, també valorem l’equilibri i la capacitat de fer determinats gestos.

La radiografia pot ser útil per analitzar l’os, l’alineació del peu, l’articulació o possibles deformitats que estiguin sobrecarregant el tendó. No mostra directament la qualitat del tendó, però aporta informació important sobre el conjunt del peu. En situacions concretes es pot completar l’estudi amb altres proves d’imatge, si l’exploració o l’evolució ho fan convenient.

També podem fer un estudi de la trepitjada quan sospitem que la distribució de les càrregues, la forma de caminar o el suport del peu contribueixen a la lesió. Aquesta valoració no substitueix l’exploració del tendó, però pot ajudar a entendre per què es manté la sobrecàrrega i a planificar millor el tractament.

El primer pas sol ser reduir temporalment les activitats que desencadenen el dolor, sense immobilitzar sempre ni deixar de moure’s completament. La fisioteràpia i un programa d’exercicis progressius poden ajudar a recuperar força, control i tolerància a la càrrega. Els exercicis s’han d’adaptar a l’estat del tendó i avançar de manera gradual, especialment si hi ha una ruptura parcial.

Quan la forma de trepitjar o l’alineació del peu afavoreixen la sobrecàrrega, podem indicar plantilles a mida. L’objectiu és redistribuir les pressions i facilitar que el tendó treballi en millors condicions. Les plantilles no són necessàries en tots els casos i han de formar part d’un pla més ampli, que pot incloure calçat adequat i exercici.

Si el dolor persisteix malgrat aquestes mesures, o si la lesió ho justifica, es poden valorar procediments regeneratius ecoguiats, com el PRP o els factors de creixement. Es fan amb control ecogràfic per dirigir el tractament a la zona adequada. La indicació depèn del diagnòstic, de l’estat del tendó i de les circumstàncies de cada pacient; no són una solució universal ni garanteixen el mateix resultat en tothom.

La cirurgia queda reservada per a lesions importants, ruptures amb pèrdua de funció, alteracions estructurals associades o casos que no evolucionen satisfactòriament amb un tractament ben plantejat. Segons la lesió, pot consistir a reparar o reforçar el tendó i a corregir factors del peu que en mantenen la sobrecàrrega. Abans d’intervenir, expliquem l’objectiu, les alternatives i els aspectes del procés de recuperació.

Quan cal consultar

És recomanable demanar una valoració si el dolor dura més del que esperaves, torna cada vegada que reprens l’activitat o interfereix amb la marxa. També si apareix inflor persistent, debilitat, sensació d’inestabilitat o dificultat per posar-se de puntetes. Una consulta precoç pot ajudar a identificar la causa i evitar que continuïs carregant un tendó lesionat.

Si el dolor comença després d’un traumatisme i no pots recolzar el peu, notes una pèrdua sobtada de força o observes una deformitat, cal una valoració mèdica sense retardar-la. El diagnòstic precís és el que permet escollir entre observació, rehabilitació, suport mecànic, tractament ecoguiat o cirurgia quan realment sigui necessària.