Els dits en urpa i els dits en martell són deformitats freqüents de l’avantpeu. Poden provocar dolor en caminar, pressió dins del calçat, durícies i irritació a la part superior o a la punta dels dits. Encara que a simple vista s’assemblin, no són exactament el mateix problema i, per tant, tampoc no sempre es corregeixen de la mateixa manera.
La bona notícia és que hi ha diferents opcions de tractament. En alguns casos n’hi ha prou amb adaptar el calçat i reduir la pressió. En d’altres, sobretot quan el dit ja és rígid o la deformitat interfereix amb la vida diària, es pot valorar una intervenció. El primer pas és fer una exploració individualitzada i entendre què està causant la deformitat.
Dits en urpa i en martell: no són la mateixa deformitat
El dit en martell sol presentar una flexió de l’articulació interfalàngica proximal, és a dir, la que hi ha aproximadament al mig del dit. Aquesta articulació queda doblegada cap amunt, mentre que la punta pot dirigir-se cap avall. La pressió contra el calçat pot formar una durícia a la part superior del dit.

En canvi, en el dit en urpa, l’articulació que uneix el dit amb el peu tendeix a quedar en extensió i les articulacions més distals es flexionen. El dit adopta una forma més corbada, semblant a una urpa, i pot recolzar excessivament la punta o la zona del coixinet plantar. Pots consultar més informació sobre aquesta deformitat a la pàgina de dits en urpa.
La diferència entre una deformitat flexible i una de rígida és especialment important. Si pots redreçar el dit suaument amb la mà, encara conserva certa mobilitat. Si no es pot redreçar o provoca dolor articular, probablement hi ha canvis més estructurals. Aquesta distinció ajuda a escollir el tractament més adequat.
Per què apareixen els dits en urpa i en martell?
Sovint hi intervenen diversos factors alhora. Un calçat estret o amb la punta baixa obliga els dits a mantenir-se flexionats i augmenta la pressió entre ells i contra la part superior de la sabata. Amb el temps, aquesta posició pot deixar de ser només una adaptació temporal.
Els galindons també poden influir-hi. Quan el dit gros es desvia, pot reduir l’espai disponible per als altres dits i alterar la manera com es reparteixen les càrregues. En aquest context, la correcció dels dits pot requerir valorar també el conjunt de l’avantpeu i no només el dit que fa mal. Pots ampliar la informació sobre els galindons i les seves opcions de tractament.
També poden contribuir-hi els desequilibris musculars i tendinosos, la forma del peu, algunes malalties neurològiques, traumatismes previs o una alteració de la trepitjada. En persones amb peu buit, per exemple, la distribució de pressions pot afavorir la sobrecàrrega dels dits.
Si tens diabetis, una deformitat pot produir una ferida sense que la notis de seguida, especialment si hi ha pèrdua de sensibilitat. Per això, davant d’una zona vermella, una butllofa o una lesió que no millora, cal consultar aviat i extremar les cures del peu diabètic.
El tractament comença sense cirurgia quan és possible
Quan el dit encara és flexible i els símptomes són moderats, acostumem a començar amb mesures conservadores. L’objectiu és reduir el dolor, disminuir la pressió i evitar que la deformitat evolucioni. Aquestes mesures no sempre redrecen definitivament un dit estructuralment deformat, però poden ser suficients per recuperar comoditat.

El calçat és una part essencial del tractament. Busca sabates amb una puntera ampla i prou alçada perquè els dits no topin amb el sostre. Evita els models estrets, rígids o amb talons elevats, sobretot si notes que el dolor apareix després de portar-los.
Els protectors de silicona, les separacions entre dits i les benes específiques poden reduir el fregament. S’han d’utilitzar sense comprimir massa ni provocar canvis de color, adormiment o més dolor. Si hi ha una durícia, no la tallis a casa amb fulles o instruments; és més segur fer una quiropòdia professional.
Segons la manera com recolzes el peu, també es poden indicar plantilles personalitzades. Aquestes poden ajudar a redistribuir les càrregues de l’avantpeu i a descarregar les zones de pressió. Un estudi de la trepitjada pot aportar informació útil, però no substitueix l’exploració clínica ni les proves d’imatge quan són necessàries.
Els exercicis poden ajudar a mantenir la mobilitat si el dit és flexible. Es poden treballar moviments suaus d’estirament, separació dels dits i activació de la musculatura del peu, sempre sense forçar ni augmentar el dolor. Si vols conèixer altres aspectes relacionats amb la sobrecàrrega de l’avantpeu, pots llegir l’article sobre per què fa mal la metatarsàlgia.
Quan cal valorar una operació del dit?
La cirurgia no es decideix només perquè el dit tingui una forma diferent. Es valora quan la deformitat provoca dolor que limita les activitats, durícies que reapareixen, ferides, dificultats per calçar-se o una pèrdua clara de funció. També pot considerar-se quan el dit és rígid i les mesures conservadores no ofereixen prou alleujament.
Abans d’indicar una intervenció, cal saber quines articulacions estan afectades i si la deformitat és flexible o fixa. L’exploració pot complementar-se amb radiografies en càrrega, que permeten observar la relació entre els ossos mentre estàs dret. També és important revisar el calçat, la trepitjada, els altres dits i l’estat de la pell.
En una persona amb circulació deficient, neuropatia, diabetis mal controlada o una infecció activa, el risc pot ser més elevat. Aquestes situacions no sempre impedeixen operar, però exigeixen una planificació acurada. Una valoració presencial és imprescindible abans de prendre una decisió.
Cirurgia mínimament invasiva: què pots esperar?
La cirurgia mínimament invasiva del peu utilitza petites incisions i instruments específics per corregir la causa de la deformitat. Segons el cas, es poden alliberar o allargar tendons, modificar la posició d’un os o combinar diferents tècniques per equilibrar el dit.
No existeix una única operació vàlida per a tots els dits en urpa o en martell. Una deformitat flexible pot requerir una actuació diferent d’un dit rígid amb afectació articular. També cal valorar si hi ha un galindó, una luxació del dit o una sobrecàrrega de l’avantpeu. Pots consultar en què consisteix la cirurgia mínimament invasiva i quines indicacions pot tenir.
Després de la intervenció, és habitual utilitzar un calçat postoperatori o un suport especial durant un temps. La càrrega, les cures de la ferida, la inflamació i el retorn a l’activitat depenen de la tècnica i de la resposta de cada pacient. Encara que les incisions siguin petites, això no vol dir que la recuperació sigui immediata ni que estigui exempta de riscos.
Entre les possibles complicacions hi ha infecció, inflamació persistent, rigidesa, alteracions de la sensibilitat, recurrència de la deformitat o dolor residual. El resultat també depèn de factors com el tabac, la qualitat òssia, el compliment de les indicacions i l’estat general del peu. Per això és important tenir expectatives realistes i seguir les revisions.
Per a una orientació més general sobre els problemes del peu, pots consultar aquesta informació de MedlinePlus sobre lesions i trastorns del peu i el recurs de FootCareMD sobre afeccions del peu i el turmell. Són fonts divulgatives útils, però no substitueixen una visita mèdica.
En resum, corregir els dits en urpa i en martell requereix identificar el tipus de deformitat, el grau de rigidesa i la causa del dolor. El calçat, els protectors, els exercicis i les plantilles poden ser suficients en alguns casos. Quan hi ha una deformitat rígida o símptomes persistents, la cirurgia mínimament invasiva pot ser una opció, sempre després d’una valoració personalitzada.
Si tens dolor, una durícia recurrent o dificultats per calçar-te, pots demanar una visita i valorar el teu cas amb calma a contacte.




